23 novembre 2009
Posted by Daniel Eduard Ferrer i Esteban in General.10 comments
DANIEL EDUARD FERRER I ESTEBAN
∞ BARREJA, anterior a la Màgica Llum∞
Pròleg II -Per Alfons Olmo Boronat-
Aquarian age; més enllà, més ací.
Sovint em ve el pensament que, a la vida, la que nosaltres portem, la quotidiana vida, contínuament ens fan escollir entre coses que en realitat son indestriables. La gent del nostre voltant, proper o virtual, i fins i tot nosaltres mateixa, ens amenacem amb aquestes “entre l’espasa i la paret” i ens recordem constantment la pobresa del nostre pensament occidental, plagat de dicotomies, com si fos l’únic prisma per on mirar tot allò que ens rodeja i experimentem. D’altres vegades, sembla correcte i convenient -en aquesta llibertina, que no lliure, desgastada i trista post-modernitat- no haver de decidir allò que volem; millor no esforçar-se per tirar endavant coses fonamentals i que en conformen la pròpia existència. Em semblen provocació i conseqüència, totes dues tendències, de la comoditat, la satisfacció indulgent i la subtil dictadura amb què es mouen, com tentacles, els paràmetres de l’actualitat. Així doncs, davant allò que naturalment va unit, dissecció implacable, i front la necessitat vital que tenim com a humans, la responsabilitat d’elegir i “lluitar per”, se’ns seda per a que no “donem quefer”. En tot cas, aquestes dues forces giren entorn a un mateix punt, poden resoldre una mateixa cosa, ser causa i efecte de la nostra incertesa absoluta: la buidor plena. És quan inconscientment, o no, “caminem per la corda fluixa”, empentats per totes dues corrents encerclades, cercant-nos en una espiral centrípeta i depressiva de la qual difícilment se’n surt. Mentrestant, allò que considerem vida, pot arribar a esfumar-se abans del que pensem. Aquesta és un privilegi que, tant com caduc, pot en paral·lel esdevindre etern, senzillament si la considerem meravella i l’espremem com es mereix. No tot podem posar-ho “al mateix sac”; no de forma compulsiva, atarantada i tossuda; aquesta voluntat és cosina-germana del “voler tindre-ho tot”, i tot, a més a més, classificadet. Així és com perdem el nord, ens allunyem de l’essència, i ens desentrenem per quan realment hem de triar en el nostre recorregut, o quan hem d’unir en pro de l’ésser humà i allò que som en si, persones. Actualment, quan el risc és un altre, ben distint al dels temps no massa passats, la carència sovint es tradueix en una malentesa solitud, que ens pot conduir a engabiar-nos, a coartar-nos dins la individualitat. Alhora aquests temps són dies en què molta gent es refugia ansiosament en presons farcides de conservadurismes, materialismes, formalismes i convencions, renunciant a nosaltres mateixos, poregosos del creixement intern, del canvi i de la llibertat. I és en aquests temps que Daniel Ferrer encapçala un vaixell pintat tot ell de camins cap a la millora profunda i l’autonomia íntegra, sendes cap a l’eStima d’hom i cap als demés. L’eStima, els valors, allò intangible, allò que depassa les fronteres que interposem per intentar entendre, com llistons per salvar el riu de la realitat (i que, més que altra cosa, ens l’acaba emboirant), allò que ens permet navegar-hi, que ens trasllada enllà de les negacions íntimes, arribant a l’altra banda, on decidir el nostre propi camí; allò que, en definitiva, ens proposa la Màgica Llum, l’energia resviscolant. Tan sols cal capbussar-se en el moment, deixar-nos dur, amb el desig d’interpretar, el toc just (ni més ni menys), i filtrar tot l’ara des d’ACÍ. Molt conscients d’on som, la terra que trepitgem, per entendre la cultura que projecta, per saber escoltar i impulsar les seues revolucions i independències; atents a les emocions i els sentiments, a les experiències de vida: (ser part o tot el procés) la passió que es condensa a unes brases, el vent que fa botar el foc, el cos ample de l’incendi i les flames que l’escampen. Una llum que, com els grans tresors, trobem al més gran dels oceans, al bell mig, entre la foscor i el desenlluernament. Amb decisió la triem, a ella, entre la feminitat i la masculinitat, entre la cordura i la bogeria, aquesta cultura del consum que vol que triem entre els Beatles o els Stones, ciències o lletres, cançó d’autor o pop-rock, entre una bona cançó o una altra també certament bona, i què en direm de les infinites vestidures de qualsevol tema musical?, estudies o treballes?, etc. Tantes i tantes coses que se’ns exigeix triar, posicionar-nos i, com no, també se’ns obliga a destriar; s’acaba per despistar-nos i, finalment, se’ns amaga allò que fa nosa; la nostra societat té una actitud cruel constant, margina tot allò que no li convé, i seria bo que prenguérem partit, responent amb actitud sincera i crítica. Volem dansar en harmonia, fer amb una mà moviments sinuosos, ingràvids, que fluïsquen amb expressió enlairada, curvilínia, i amb l’altra un moviment rítmic, contundent, lineal, enèrgic, convincent. Indistintament, amb les dos mans; volem ballar plegats. La/el cantautor/a, qui té l’ofici de fer cançons, és poeta pels músics, músic pels poetes i, en general, no acaba de ser cap cosa de les dues, és un altra cosa més enllà, més ACÍ, tocant entre totes dues; com a una parella d’amants, que en són tres persones: un/a, l’altre/a i la parella. Daniel, juntament amb tots aquells que enlluernen des de la Màgica Llum, practiquen l’equilibri, l’osmosi, la sinergia, fan de vasos comunicants entre pintura i escriptura, entre poesia i sentiments, entre literatura i música. Aquestes filtracions perennes del seu treball, de les seues inquietuds, confinen amb les cançons i amb l’obra plàstica; estan a la recerca de les essències humanes i són mostra manifesta, mantell freàtic, d’aquest tarannà. L’escriptor-pintor que dibuixa lletres, estrofes i tornades que ens circumden encisades; l’artista-poeta que escriu melodies que ens transporten a altres indrets i ens trasbalsen l’ànima. Si foren cançons, per a mi contindrien una combinació desitjada: amb l’acústica, precisament construir la forÇa i, amb la base pop-rock, fer visibles les delicadeses. I és des de sota que volem créixer, per dins de la llavor i acompanyant cada element; cada aspecte projectat, cada detall reforçat, portant-ho enllà de la pròpia música i la seua literatura, entrellaçant acords i versos arboreScentment,… arrelats, ACÍ.
Pròleg I -Per Cesk Freixas-
Ara que podem, encara, clavem la mirada als estels, arrosseguem les nits com si fossin muntanyes, i trepitgem els carrers que han buidat per nosaltres. Ara que podem, encara, desasfaltem avingudes i omplim de camins la ciutat, que hi ha un far com una guia on s’estimben els somnis, on s’estimen els amants. Ara que podem, encara, escoltem les veus, caminem, fem les passes curtes i llargues, tan se val, i caminem, enllà, caminem. Ara que podem, encara, parlem de places plenes i poesia a cel obert, de la cultura sense rajoles i dels terrats sense barrets. Riurem mil vegades i encara ens faltarà temps, amor, per aprendre que la vida també és aquell soroll, entre tren i tren. Ara que podem, encara, netejarem les abraçades velles i comptarem les que ens deurem. Perquè ens fa falta dignitat, i perquè ningú més que nosaltres ens donarà el que volem. Ara que podem, encara, brindarem a la salut dels anys, pel compromís que et tinc, per la lluita que es pensa, pels teus ulls tancats. Ara que podem, encara, escriurem a la pissarra alguna estrofa, Daniel. Perquè no podem perdre el contracte amb el canvi. Perquè el teu filtre ens salvarà del desastre. El desastre de la humanitat. Com la humanitat del desastre. Canviem l’ordre del poder. Escrivim-ho, ara que podem, encara.
® Cesk Freixas, cantautor.
∞ Somni Turquesa, Màgia Eterna ∞
Astres a les paraules quan creiem que acabàvem de salpar, entre tantes vides tortes, a la llarga, passes passades barrejades, cor cremant, roent, de present que s’encén, foc als ulls, als cabells, que bateguen amb el vent, silencioses, amb tranquil·litat, vénen a oferir-me instants de soledat. Quan mai vaig tornar enrere per entendre un vers o un sentiment sentit, valgui la redundància, entre dunes irreductibles, esteses a les cales properes, senzilles danses esteses, obertes les portes a noves llums, sorgides del no-res. Astres a les paraules, encara ara, que podem encara, entretant, les fades i les nimfes broten, al jardí del somni, la lluna mira la pluja i jo ja sé cap on mirar, allà on es despullen les ones, on et mostres al meu mirall, amb tendresa feta de segles i lluites. La terra s’encén, la flama valenta, de la dolçor tendre, quan la nit s’obre a l’infinit de la mirada, ja mai més estranya. Arribarem allà on l’alba és deslliurada. Alçarem el cant al cel. Al vent, entre cada moviment. Neix la màgica llum, neix sense objectius predeterminats, sorgides les il·lusions i les ànsies per fer quelcom comercial, més enllà de les lletres carregades de fisonomies rares, i que ningú s’espanti, només venc llibres de poesia i punts de llibre,fets d’aquarel·les. És just que sigui comercial i el comerç de versos s’estengui a la xarxa, la única manera d’arribar arreu i subsistir, poder ser lliures, malgrat l’onatge, les passes cansades, del passat, present… I futur… O futur… Poc a poc anem fent camí, anàrem trobant motius per alçar-nos, ja nus de tot, obrint-nos a la llum més reveladora. S’obren les finestres i les portes del pensament, ment a ment, tendrament, dolçament, sentiment a sentiment, latents, atents, presents i conscients, ciència paradigmàtica de paradisos nus, de terres ocultes als ulls de la foscor, que s’endinsava a la ceguesa complerta, entre tantes terres mig tortes, de mirada nua i roques turqueses, fetes dolçor extrema, sentida, endins, a la més druídica dansa de contrastos. Màgica llum, mullem els llavis amb un sol perfum, ens endinsem a les paraules que tant ens agraden, als éssers que estimem i ens estimen, ens acaronen, ens donen les ales, per volar amb més força. Atentes, les antenes, les estrelles, que dansen, deslliurades, són places del pensament alliberat allà a la mar, romandrà encès el vers i el ram de mar, marí, íntimament lligat a les cames d’una fada despullada. Paraules dins els astres, que fan volar els versos, endins de les trobades casuals i buscades, als passejos, a les places, pels carrers, es busquen diables i fades, nimfes i druides, es desitgen entre les faroles. I neixen ones de les dolces harmonies senzilles, ens endinsem allà on el bosc és frondós, on l’ós cerca un os, per creuar-lo, i fer un encanteri, a la lluna del misteri, a la màgia de la llum. Fins al somni nítid i clar, fins el somni turquesa del teu mirar, carregat de lluita, versos, revolució i passió, vencerem, arreu. Somni a somni, ment a ment. Turquesa, vent valent.
Astres a les paraules
. . somni turquesa . .
- Per Carolina Ibac i Verdaguer -
. . barreja . .
. . poesies, assajos i més . .
