Saturació de poesia en vers
Satura el poema quan s’atura el temps,
saturen tants poemes, s’aturen,
a les portes dels senzills,
a les illes humides i liles,
compresos els versos encesos,
grotescos són els cossos bíblics,
a les antigues escriptures soles,
dins les ales, mai estranyes, del sol,
dins el subsòl, la mina rima, massa,
potser, massa sovint o a deshores,
saturació d’actes i tractes, pactes.
Quan les hores passen lentes,
quan les llunes dormen en solitud,
de tanta multitud congregada,
gregàries són les àries, prosaiques,
dins els campanars en blanc i negre,
que s’entrega a la treva de la nit,
somniant, de tant en tant,
caminant, camí a camí,
mina a mina,
ànima m’animes.
I entre tanta saturació,
entre reacció i acció,
les rareses darreres
són portes i fronteres,
amb ulls i ullals,
fins l’obscuritat,
entre tanta terra,
ments terrenals,
aterrant, tant,
trobant, tant,
al saturar-se,
aturant vers,
i ser, encès,
de llumins
o llums.
m’agrada molt Daniel, m’encanta aquesta manera i forma de fer ballar les paraules i els sentiments.
Una cosa, les teves aquarel.les les poemes i els teus poemes els aquarel.les?
No se si m’explico prou bé el que vull dir-te
Sí, tot juga un mateix joc… Les aquarel·les s’inspiren en els poemes, i els poemes en les aquarel·les.
Daniel ets un mestre d’aquesta “poesia fonètica”, m’agraden els ritmes sonors que et marquen el camí al llegir en veu alta.
És aquesta concepció del poema per a ser llegit en veu alta o recitat la que més m’atrau.
Una abraçada
Manel
Moltes gràcies, Manel…