MÀGICA LLUM

Cadascú anava amb la seva llum,

mullaven els ciris estranys líquids lliures,

la seva imatge, ja formada, ens guiava,

l’aprenentatge, el mestratge, era d’astres,

esgarrapàvem gerres com copes i vasos,

els besos es comunicaven convexos,

les coves eren fetes de versos encesos.

El primer glop de te va ser el darrer,

aquells coneixements eren fora de mida,

fora del comú, malgrat tot, sentíem, vivíem.

I naixíem, quan potser més hi creiem,

somrèiem, entre rierols oberts als ulls,

naixíem, com nexes fets de fum i perfum,

extrèiem, aquell aroma, aquell renéixer,

jugant a les pales amb els cervells,

obríem els ulls al coneixement anyell.

Beuratges fets d’herbes, claus,

esperits lliures sorgien de la nit,

abans que arribés, a la tarda,

trobades quasi clandestines,

renaixíem amb la força dels dies,

ara som a un sol pas del somni realitat,

ara només, sense aclucar els ulls,

sentint el vertigen, sense fugir.

Ja som aquí, a l’avui, és l’ahir,

ja som dolços, líquids, ja som…

Aquella alquímia, aquell mirar.

Tots amb la seva llum,

mulla el món cada llum,

cada tarda, cada vespre,

cada nit, ens tempten.

Foc al cel d’orient,

això no és occident,

malgrat ho sembli,

això és canya de sucre,

i suc, sí, de bambú.