MÀGICA LLUM

Quan mai no surt sol, el sol,
caminem entre solituds nues,
acompanyats, sempre, pel ser,
canviant la vida, els esquemes,
serem lliures, una vegada més,
i ja serà etern, alliberats al vent.

Quan el sol mai no surt sol,
caminem entre l’horitzó,
amb mirada tranquil·la
ens reclama, ara i sempre,
en aquesta terra de contrast,
de tast en tast, tastem eterns,
aquella vida que ens donà la mort,
aquest dolç consol, no dansem sols,
i quan, de tant en tant, solitaris som,
adormim el vers, mimèticament, diürns,
entre les brases del cor roent, atents,
quan el sol mai no surt sol, som valents,
i és cada dia, no podria ser diferent,
escrivint i descrivint cada present.

Quan el sol mai no surt sol
som el raser de la llum dolça,
som el camí de la mirada,
al jardí de la bella fada,
que ja s’adorm, sol a sol,
a la mirada nua de lluna,
del cel proper que reclama
una dansa, una veu, la teva,
somni present, de màgia.